Catacrac! Les potes del davant de la cadira fetes estelles i la criatura plorant a llàgrima viva. S’agafa amb les dues mans el genoll, i la mare l’alça de seguida i li pregunta si està bé. Llavors arriben el pare i el mantenidor, aquest posant-se les mans al cap en veure l’escena.
—Mare de Déu de la creu! —exclama, intentant posar dreta la cadira, però les potes s’han desballestat per la part del mig i l’han deixada en una posició de reverència asimètrica.
—Ho sent molt, quina vergonya, de veritat, no sé què podem fer per remeiar-ho, ho sent, no hauria d’haver deixat el xiquet sol... —La mare amolla una processó de disculpes infinites.
Mentre ho fa, es va posant cada vegada més vermella, i el pare no sap què fer amb les mans. El del museu, tossut, segueix entestat a col·locar les potes al lloc, sord a les justificacions i precs de l’altra. Però de seguida apareix el guarda de seguretat i es queda mirant l’escena: la mare agenollada amb el nen a la falda, el pare gratant-se frenèticament la galta dreta i l’altre intentant recompondre la cadira estenallada.
—Què ha passat aquí? —En veure la cadira comença a soltar renecs irrepetibles i a fer gestos incontrolats amb els braços.
El pare es queda paralitzat, pensant en la successió dels fets.
—Veníem de veure la catedral, ens hem quedat mirant una portalada de fusta i el xiquet se’ns ha escapat cap a dins, i clar, hem hagut d’anar-li al darrere. Resulta que això era un museu, una mena de casa antiga oberta al públic. —Conta el pare, amb presses— Hem pagat l’entrada amb la quantitat justa i el mantenidor, aquest home d’ací, ens ha explicat un poc d’història de la casa i ens ha fet passar a una sala amb vitrines. Quan anàvem per la quarta vitrina, l’home ha tornat a aparéixer i ens ha contat coses interessants dels objectes exposats...
—Sí, sí, això és interessant, però concrete, per favor.
—No sé en quin moment el meu fill s’ha tornat carabassa. S’estava portant bé, no havia fet de les seues ni tan sols en la catedral. Mire’l ara, està en braços de sa mare, encara li cauen llàgrimes...
Amb un pacifisme digne d’una estàtua grega, el mantenidor s’asseu a la cadira del costat, bessona de la rebentada. Pensa en l’error que ha comés. Intervé:
—Culpa meua. Culpa meua. Si el xiquet s’ha pujat a la cadira, ha estat perquè jo m’he inventat una mica la llegenda del fantasma de la casa Castellarnau...
—Vinga, home! I què hi té a veure això, ara? Si el xiquet és un malcriat tu no tens la culpa! —respon ràpidament el guàrdia, sorprés de l’actitud del seu company.
El mantenidor s’explica, intentant ser coherent: en el zenit de la narració, sense pensar en les conseqüències, els ha dit que el fantasma de la casa tenia una mania particular: la de pujar a les cadires quan li agafaven atacs d’esquizofrènia.
Els pares hauran d’abonar la meitat dels desperfectes com a cirereta de l’esplèndid dia que els ha sortit.
En realitat no comences pel final (o en tot cas fas molt llarga la seqüència final que t'ha de permetre tirar enrere i explicar què va passar). Vas endavant i endarrere per lligar casualment l'anècdota. És interessant i està ben escrita, però no és una història lineal.
ResponEliminaSí, la veritat és que tens raó, i és que em vaig topar amb el problema de no saber en quin moment anar cap a arrere. Necessitava posar-ho en boca d'algú, i potser no feia falta.
ResponElimina