Era un dia entre setmana i hi havia poca gent travessant el carrer de Cavallers. Persones amb destinació fixa en la major part, a excepció d’una parella d’una trentena d’anys —l’home amb una càmera de fotos i la dona amb una bandolera groga— que es quedà mirant la porta immensa de fusta.
El xiquet, que caminava de manera independent i sense carret, s’avançà a la indecisió dels pares i hi entrà, sense cap contemplació. El matrimoni, una vegada dins, descobrí que allò era una mena de casa antiga oberta al públic. Encara que entrar-hi els suposaria la desgràcia, ells encara no ho sabien, i així van fer.
A dins els esperava un home que es distreia jugant al solitari de l’ordinador. Aixecà els ulls i veié l’estampa: la mare que agafava el xiquet a braços i el pare que contemplava bocabadat el vestíbul. No era un mal presagi, ans al contrari. Gent desubicada que es troba per casualitat la casa Castellarnau sempre és bona gent.
Els cobrà l’entrada sense necessitar de tornar-los canvi i pensà que això era un nou signe positiu, que aquella família tenia bons costums. Assenyalà l’espai per on començar i la parella, acompanyada pel xiquet, començà a observar l’interior de les vitrines, fent comentaris aïllats sobre el que anaven descobrint.
La casa Castellarnau estava completament buida aquell dia, i per aquesta raó el mantenidor va decidir acostar-se als visitants i explicar-los les particularitats dels utensilis exposats.
—Això són daus, això és una agulla per a cosir tela o cuir... —Ho recitava de memòria, de tants anys com portava treballant allí.
El pare s’encuriosia per cada objecte i mostrava un interés elevat per les explicacions del mantenidor, tot i que li semblava que s’estava allargant massa i que, potser, farien tard per a dinar si seguia així.
La cosa s’alleugerí en arribar al final de la sala. El mantenidor els va deixar veure al seu aire la cuina, el celler i el pati, i els va esperar al pis de dalt. Tampoc volia fer-se pesat.
La família pujava per l’escala i el pare, en un descuit , ensopegà amb un dels esgraons. Per fortuna, no li va arribar a tocar el cap amb l’escala i no se’l va obrir, ni ho va tacar tot de sang. A més, hi havia la dona, que li va espolsar unes parauletes amatòries per desfer-li l’ensurt.
El pis de dalt era una altra cosa. Sales i més sales, ornades amb quadres i làmpades immenses de vidre. Taules modernistes, cadires victorianes i llars de foc majestuoses. Els tres membres de la família miraven al seu voltant meravellats, captant els detalls que els semblaven més atractius.
En arribar a una sala que contenia un piano de cua, negre i polit com si fóra nou, el mantenidor es va convertir en narrador. Volia impressionar-los amb la llegenda del fantasma de la casa, i per a això es va valer d’un bon feix de recursos retòrics i estilístics, de la gesticulació de les mans i de la modulació de la veu en els passatges més delicats.
En algun moment de la narració, el xiquet se’n va anar dissimuladament, aprofitant la concentració dels pares en el relat. Va arribar a una sala més petita que les altres, però igual d’acollidora. Hi havia unes cadires d’un color morat preciós, i, després d’escollir-ne una, s’hi va enfilar. Es posà a saltar per trencar la monotonia d’aquella visita, i llavors va aparéixer la mare, que el mirava amb els ulls oberts.
—Mira, mama! —exclamà el nen— Sóc el fantasma de la casa Castellarnau!
Ben resolt tècnicament.
ResponElimina