—Estàs bé, solet?— preguntà la turista al seu home quan va veure que havia ensopegat amb el graó de l’escala.
—Sí, bombonet, estic bé, no patisques.
El mantenidor del museu els esperava recolzat a una columna, pegant-li voltes als mots afectius que acabaven de fer servir. Sense voler, se li escapà un somriure mal dissimulat. La situació li donà un nou motiu per a seguir amb la visita. Li semblava una família molt afectuosa, i el nen s’estava portant d’allò més bé.
Decidí desenfundar la seua arma més simpàtica: la llegenda del fantasma de la casa Castellarnau. Una llegenda fàcil de contar i agraïda de sentir sobre una xiqueta morta prematurament, l’esperit de la casa. Qui ho haguera dit una hora abans? Havia vist un ésser diminut entrant a la casa a tota velocitat, i darrere, els pares, ofegats. S’havia vist forçat a tancar la partida al solitari de l’ordinador —partida quasi guanyada, per cert— per a atendre uns turistes perduts de temporada baixa. Li havien pagat en efectiu, i la quantitat justa, cosa que diu molt de les persones.
Després de rumiar-s’ho uns minuts, havia acudit a on es trobaven per a explicar-los les quatre pinzellades de sempre, a veure com responien. L’home li havia caigut bé, tan atent i respectuós a la informació nova, i el fill no donava massa quefer. La dona, en canvi, li havia donat la impressió de sobreprotegir el fill i de tractar-lo com si no s’assabentara de res.
Feia uns mesos que no contava la llegenda, i aquesta ocasió era immillorable: una família civilitzada i de bona orella, i ningú més en el museu.
—Heu sentit això? —preguntà, esperant la negació evident— Ah, no, no és res, és que diuen que just en aquesta sala habita un fantasma, i...
Captada l’atenció, va començar a narrar els fets que motivaren la mort de la infanta, afegint-hi detalls de collita pròpia, gesticulant amb les mans si era necessari, canviant el to de veu en els passatges més tristos i reservant-se els millors recursos per al final.
De sobte, quan el mantenidor ja estava a punt de dir que de vegades es pot sentir algú que toca el piano, la dona girà el cap, arrufant les celles. El fill, ansiós d’utilitzar unes cames que ja no només servien per a gatejar, no hi era. La mare, d’esma, fugí corrents cap a la sala contigua i trobà el seu fill, enfilat a una cadira modernista i destrossant-la a cada bot que pegava.
Aquest relat sí que està començat pel mig, però en realitat estàs explicant una altra història... estàs fent servir tots els recursos del punt de vista i la focalització per mostrar com la mateixa història és distinta segons qui l'explica. Però ara no fèiem això: només es tracta de veure si et saps moure escurçant o allargant el temps, anant endavant i endarrere... Està ben escrit però fas una altra cosa...
ResponElimina