L’accident (lineal)

Aquell dia hi havia poca gent travessant el carrer de Cavallers. Persones amb destinació fixa en la major part, a excepció d’una parella d’uns quaranta anys —l’home amb una càmera de fotos i la dona amb una bandolera groga— que es quedà mirant la porta immensa de fusta. El xiquet, que caminava de manera independent i sense carret, s’avançà a la indecisió dels pares i hi entrà, sense contemplacions. El matrimoni, una vegada dins, descobrí que allò era una mena de casa antiga oberta al públic. I per què no entrar-hi?

Darrere d’una taula, a mà dreta, els esperava un home ben vestit: el mantenidor de la casa. Ell s’encarregava de cobrar l’entrada i, si li havia sortit un bon dia, potser explicava als turistes alguna anècdota o especificitat que no sortia a les guies. Un dia fins i tot va recórrer tota la casa, deixant de banda la seua funció de cobrar bitllets, amb un grup de turistes de motxilla que li havien caigut bé. Ara, però, era temporada baixa i estava més aviat avorrit. Així que va veure els pares darrere de l’infant va posar el seu millor somriure i els va cobrar la entrada.

—Podeu començar per aquí. —Deia, assenyalant-los una arcada que donava a una nova sala plena de vitrines.

La família, aleshores, va anar cap allà i començà la inspecció d’objectes i mobles d’indubtable qualitat i bona conservació. De tant en tant, la mare renyia el nen si s’allunyava massa o tocava el que no s’havia de tocar.

—No toques res, que si no... No podrem vindre més, eh, Pau? —Deia la mare amb veu de vellut.

El mantenidor, atés que era un dia avorrit, d’aquells que vols que acaben, s’acostà a la família i començà a donar detalls sobre les coses que miraven:

—Això són daus, no us penseu que els daus són un invent de fa quatre dies, des d’època dels romans que ja es gastaven... I això altre són agulles per a cosir.

El marit assentia interessat, fent com si ja li sonara, mentre la dona li ho traduïa com podia al fill amb paraules tendres i entenedores. Ara passaven a veure la cuina, reformada i amb alguns estris decoratius, i el pati, que donava al celler i al pis de dalt.

Mentre pujaven per l’escala, el pare ensopegà amb un graó, sense arribar a fer-se mal. La dona es preocupà exageradament i el mantenidor els esperava al pis de dalt, amb un mig somriure als llavis. Noves sales s’obrien davant dels ulls de tots quatre: un saló lluminós, dormitoris dobles d’indubtable luxe mobiliari i, fins i tot, una sala amb billar i una altra amb un piano.

Just en el moment en què el mantenidor començava a arribar al final de la història del fantasma infantil, la dona féu una associació d’idees i trobà a faltar el seu fill: interrompent el moment més àlgid de la narració, corregué cap a la sala adjacent i trobà el xiquet, qui, empés per un deliri incontrolable, estava pujat a sobre d’una cadira majestuosa de color morat i començà a saltar-hi al damunt.

—Mira, mama! —cridava—, sóc el fantasma de la casa Castellarnau!