L’accident (narrador protagonista amb focalització interna)

Aquell dia vam anar a Tarragona a passar el dia. La Clara ho portava planejant des de feia temps i vam aprofitar les vacances de setmana santa per a anar-hi. Després de passejar per la part alta, veure la catedral, el fòrum, la torre del pretori i el circ romà, vam acabar passant pel carrer de Cavallers, cansats. Recorde que ens vam quedar mirant la porta de la casa Castellarnau, encisats, sense saber encara què hi trobaríem. Manel, el nostre xiquet de cinc anys, va fer una correguda i s’hi va endinsar.

Després d’un moment de confusió en què Clara el va perseguir, la resignació es va apoderar del meu esperit. No trobant alternativa, vaig haver d’entrar a la casa darrere d’ells. Allò, per a sorpresa meua, era una casa antiga, reformada i posada a disposició de tot aquell que la volguera visitar.

Ens va atendre un home vestit amb camisa blava i sabates de pell, una mena de funcionari encarregat de cobrar l’entrada i de vetllar per la bona disposició de la casa-museu, al qual li vam abonar el preu en quantitat justa. La casa no tenia gaires visitants, per la qual cosa l’home semblava content de la nostra curiositat casual.

Vam passar a una sala amb vitrines plenes d’objectes antics: vaixelles, utensilis domèstics, figuretes de fang... I altres coses que no acabàvem de desxifrar. Però aleshores se’ns va atansar el funcionari i ens va fer cinc cèntims de les coses exposades. Se’l veia entusiasmat, motivat per la nostra visita, que per a ell seria com un brot verd eixint de l’arena del desert.

Ens va acompanyar per la resta de la casa, ensenyant-nos la cuina, el pati i el celler. De vegades s’avançava i desapareixia perquè nosaltres poguérem veure amb deteniment les habitacions, i en una d’aquelles, quan pujàvem per l’escala, vaig ensopegar amb un escaló i vaig estar a punt de caure. Sort que només va ser un ensurt que de seguida la meua dona va dissoldre amb les seues paraules amoroses.

—Estàs bé, solet? —em preguntà.

—Sí, bombonet, estic bé, no patisques. —Li vaig respondre jo.

Des de dalt de l’escala, el mantenidor del museu dissimulava un somriure. Segurament ens havia sentit i li feia gràcia la manera com ens adreçàvem l’un a l’altre, però tant se val, són coses que ens solen passar quan ens posem cursis.

El pis de dalt encara era més magnífic que el de baix. Costava situar-se en aquell laberint de salons gegants, menjadors amb taules i cadires de luxe, sales de pas amb quadres d’habitants d’altres temps... El guia ens anava explicant què era cada cosa, ara la sala de billar, ara el xilografiat. Però vet ací que es quedà com escoltant, esperant algun soroll provinent d’algun lloc imaginari, i ens va preguntar si ho havíem sentit.

—Ah, no deu ser res, és que diuen que ací hi ha un fantasma que toca el piano —Va dir després, acaronant el piano de cua de la sala groga.

Veient la nostra fascinació, ens començà a contar la història d’aquell fantasma, que resulta que era una nena mig esquizofrènica que va acabar morint en aquella casa. Gesticulava en excés i semblava que volia allargar el relat per captar durant més hores la nostra atenció, però de sobte vaig mirar a Clara, que feia un gest de neguit. Buscava alguna cosa, i aleshores ho vaig comprendre: en Manel no hi era. Abans que jo poguera reaccionar, ella va fer cap a la sala anterior. Quan el funcionari i jo vam arribar, ens vam trobar amb la tràgica escena. El xiquet havia trencat una de les cadires i jeia al terra plorant i agafant-se els genolls.