Retrat literari de Gabriel Guasch

Si un dia m’hagués trobat en Gabriel Guasch pel carrer, l’hauria confós, sens dubte, amb un passejant qualsevol. Hauria pensat en un jubilat d’aquells que s’alcen ben matí per a passejar, prendre la fresca i passar el temps. L’hauria associat al mal geni, a l’avorriment i a la monotonia. Hauria estat, sens dubte, una equivocació rotunda.

Unes ulleres de pasta negra destaquen sobre la seua cara. Els ulls, per l’alta graduació de les lents, es veuen grans i profunds, però sempre semioberts, cosa que dificulta l’adscripció de l’iris a una tonalitat definida en l’escala de marrons. Quan llig, s’abaixa les ulleres i s’apropa el llibre a dos centímetres dels ulls, símptoma de vista cansada. El cap és d’una forma excepcionalment redona, i està coronat per un cabell poc dens, d’un color blanc pulcre i curosament pentinat. Els pèls són fins i suaus com el llom d’un gat ben cuidat, i un poc més avall hi ha unes orelles de pàmpol generós (signe d’edat avançada) i un lòbul tou i en suspens que, ho he de dir, pagaria per tenir l’oportunitat de pessigar. M’atreviria a dir que sembla un dibuix animat extret d’una pel·lícula de Pixar, pel nas ample i de forats profunds, per les dents d’una irregularitat i separació simpàtiques que s’entreveuen al somriure o parlar.

Quan parla, s’evidencia la gran reflexió vital a què s’ha vist sotmés al llarg de vuitanta anys. Parla, calla, reflexiona, tartamudeja una mica i segueix per sortir-se’n amb una tranquil·litat interior que arriba a pacificar els oradors més vivaços amb qui puga conversar. Mentre mira un punt fix, arreplega la substància de l’aire amb la punta de la llengua i s’acarona el bigoti inexistent amb tres dits. És el ritual quan el judici se li resisteix, però el soluciona amb la introspecció i el bagatge de l’experiència. De colp i volta s’exalta, gaudeix del que diu i fa anar les mans d’una banda a una altra i de dalt cap a baix, unes mans gegants que mou aleatòriament, espasmòdicament, com si fos un goril·la albí, un floquet de neu savi i pacífic molestat permanentment per unes mosques imaginàries. I vull ser clar que quan el pose en relació amb un goril·la no és perquè siga incapaç de sostenir una conversa civilitzada, ni perquè siga impulsiu i irreflexiu, ans al contrari. És un goril·la gestual, quan mou el cap i les mans en el·lipse improvisada. A l’abandonar la kinèsia simiesca, entrellaça les mans en un acte de serenitat absoluta, i deixa anar una veu de sonoritat més aviat apagada, però contundent en les afirmacions. Em pregunte si aquest home pensarà en vers, perquè almenys quan parla no se li nota. Això sí, el seu diccionari cerebral deu tenir molts volums, per la manera precisa que té d’usar les paraules. De jove ja devia tenir la berrugueta a la part esquerra del mentó ample i arrodonit.

És un home vell, això és un fet. Es pot copsar en els trets físics de grandària considerable, com les mans, el nas o les orelles, i en la roba que porta: pantalons de colors grisos, sense cenyiments innecessaris, jerseis suaus i còmodes per a una persona que sap estar còmoda amb la vida, conviure amb ella, i desgranar-ne les particularitats constantment. Escriure poesia és el seu passatemps preferit, és la seua manera d’abocar els pensaments que l’inquieten i l’apassionen alhora, i si anéssem a sa casa, en un calaix recòndit trobaríem fulls i fulls infinits tacats de tinta, llegits i rellegits, plens d’esmenes i comentaris.

No és molt alt ni molt baix, ni destaca per un físic especialment corpulent o esllanguit, però el que el fa particular és, definitivament, la seua manera de caminar. Puc fer-me una imatge del poeta passejant pels carrers de Valls, la seua ciutat natal, abocant el pes del cos a la dreta quan fa un pas amb el peu dret, i abocant-lo a l’altra banda al següent pas. I així successivament; quan camina es converteix en un saltamartí de joguet fins que arriba a casa i s’asseu en un sofà a divagar sobre el que l’envolta. Es podria comparar amb un pingüí de cames cap avall, un pingüí savi amb el coll de la camisa que se li aboca per sota del jersei de llana.

El poeta, però, s’imposa sobre tots els símils animals que puga despertar en nosaltres. Una reflexió constant sobre el pas del temps i la vida quotidiana es respira en els seus poemes.