L’accident (narrador objectiu amb focalització externa)

Eren les onze del matí d’un dia entre setmana, i el carrer de Cavallers no acollia gaire gent. Una parella, en veure la majestuosa porta de fusta, parà el passeig i es quedà al bell mig de la via, plantada. Ell, càmera de fotos al coll. Ella, bandolera groga a l’esquena. El fill de poca edat, que havia passat desapercebut en aquells segons de contemplació, començà a caminar amb les seues cametes fràgils cap a l’indret que s’amagava darrere la gran portalada.

La mare féu un gest precipitat quan va veure que el xiquet se li escapava. El cridà pel nom, però veient el poc cas que li feia, el va seguir. El pare continuà mirant la porta durant uns segons, abstret. Girà el cap de banda a banda i, mirant cap a la porta, hi entrà.

Dins, els esperava un home vestit amb una camisa clara i mocassins de pell. Darrere d’una tauleta com de despatx feia anar el ratolí de l’ordinador, amb la vista fixada en la pantalla. Però de seguida alçà els ulls i veié com la mare agafava el fill als braços i el pare es quedava contemplant el vestíbul, amb els ulls oberts.

—Què és açò? —Va preguntar la dona.

—Hola, benvinguts! Aquesta és la casa Castellarnau. Podeu entrar-hi i veure-la, està oberta al públic.

La parella compartí unes paraules en veu baixeta i al final es van apropar al mostrador, que tenia en un dels racons una pila de fullets informatius del centre. El mantenidor, l’home que els havia atés, els va cobrar l’entrada sense necessitat de tornar-los el canvi. Amb un senyal dactílic els va fer passar a una sala plena de vitrines amb tot d’objectes exposats, no sense explicar-los abans la història de la casa per damunt.

Quan miraven una de les últimes vitrines de la sala, el mantenidor se’ls va apropar i va començar a contar-los els ets i uts dels objectes exposats.

Voltat el pis de baix, pujaren al de dalt. Pel camí, l’home ensopegà amb un graó, però sort que no es va fer res i que tenia la dona al costat, que li va dedicar unes paraules tendres. El xiquet, mentrestant, anava mirant els quadres, les xemeneies i les làmpades d’aranya que penjaven del sostre. Quan arribaren a la sala on hi havia un piano de cua llarga, negre i amb una partitura posada al faristol, el mantenidor va fer com si sentís un soroll.

—Ah, perdoneu, és que es diu que de vegades es pot sentir com el fantasma toca el piano...

—Quin fantasma? —Li preguntà el pare, col·locant-se les ulleres.

El mantenidor féu un gest de satisfacció en sentir la pregunta, i començà a relatar la història del fantasma de la casa Castellarnau, filant cada seqüència del relat, que ressonava per tota l’habitació de parets grogues. Però la llegenda quedà inacabada, perquè la mare pegà un crit ofegat, mirà cap a tots els racons de la sala i se n’anà a la contigua.

Allà es trobava el xiquet, plorant i agafant-se els genolls, envoltat per dues potes de cadira esbocinades.