L’accident (narrador omniscient amb focalització zero)

Era un dia entre setmana i hi havia poca gent travessant el carrer de Cavallers. Persones amb destinació fixa en la major part, a excepció d’una parella d’una trentena d’anys —l’home amb una càmera de fotos i la dona amb una bandolera groga— que es quedà mirant la porta immensa de fusta.

El xiquet, que caminava de manera independent i sense carret, s’avançà a la indecisió dels pares i hi entrà, sense cap contemplació. El matrimoni, una vegada dins, descobrí que allò era una mena de casa antiga oberta al públic. Encara que entrar-hi els suposaria la desgràcia, ells encara no ho sabien, i així van fer.

A dins els esperava un home que es distreia jugant al solitari de l’ordinador. Aixecà els ulls i veié l’estampa: la mare que agafava el xiquet a braços i el pare que contemplava bocabadat el vestíbul. No era un mal presagi, ans al contrari. Gent desubicada que es troba per casualitat la casa Castellarnau sempre és bona gent.

Els cobrà l’entrada sense necessitar de tornar-los canvi i pensà que això era un nou signe positiu, que aquella família tenia bons costums. Assenyalà l’espai per on començar i la parella, acompanyada pel xiquet, començà a observar l’interior de les vitrines, fent comentaris aïllats sobre el que anaven descobrint.

La casa Castellarnau estava completament buida aquell dia, i per aquesta raó el mantenidor va decidir acostar-se als visitants i explicar-los les particularitats dels utensilis exposats.

—Això són daus, això és una agulla per a cosir tela o cuir... —Ho recitava de memòria, de tants anys com portava treballant allí.

El pare s’encuriosia per cada objecte i mostrava un interés elevat per les explicacions del mantenidor, tot i que li semblava que s’estava allargant massa i que, potser, farien tard per a dinar si seguia així.

La cosa s’alleugerí en arribar al final de la sala. El mantenidor els va deixar veure al seu aire la cuina, el celler i el pati, i els va esperar al pis de dalt. Tampoc volia fer-se pesat.

La família pujava per l’escala i el pare, en un descuit , ensopegà amb un dels esgraons. Per fortuna, no li va arribar a tocar el cap amb l’escala i no se’l va obrir, ni ho va tacar tot de sang. A més, hi havia la dona, que li va espolsar unes parauletes amatòries per desfer-li l’ensurt.

El pis de dalt era una altra cosa. Sales i més sales, ornades amb quadres i làmpades immenses de vidre. Taules modernistes, cadires victorianes i llars de foc majestuoses. Els tres membres de la família miraven al seu voltant meravellats, captant els detalls que els semblaven més atractius.

En arribar a una sala que contenia un piano de cua, negre i polit com si fóra nou, el mantenidor es va convertir en narrador. Volia impressionar-los amb la llegenda del fantasma de la casa, i per a això es va valer d’un bon feix de recursos retòrics i estilístics, de la gesticulació de les mans i de la modulació de la veu en els passatges més delicats.

En algun moment de la narració, el xiquet se’n va anar dissimuladament, aprofitant la concentració dels pares en el relat. Va arribar a una sala més petita que les altres, però igual d’acollidora. Hi havia unes cadires d’un color morat preciós, i, després d’escollir-ne una, s’hi va enfilar. Es posà a saltar per trencar la monotonia d’aquella visita, i llavors va aparéixer la mare, que el mirava amb els ulls oberts.

—Mira, mama! —exclamà el nen— Sóc el fantasma de la casa Castellarnau!

L’accident (narrador protagonista amb focalització interna)

Aquell dia vam anar a Tarragona a passar el dia. La Clara ho portava planejant des de feia temps i vam aprofitar les vacances de setmana santa per a anar-hi. Després de passejar per la part alta, veure la catedral, el fòrum, la torre del pretori i el circ romà, vam acabar passant pel carrer de Cavallers, cansats. Recorde que ens vam quedar mirant la porta de la casa Castellarnau, encisats, sense saber encara què hi trobaríem. Manel, el nostre xiquet de cinc anys, va fer una correguda i s’hi va endinsar.

Després d’un moment de confusió en què Clara el va perseguir, la resignació es va apoderar del meu esperit. No trobant alternativa, vaig haver d’entrar a la casa darrere d’ells. Allò, per a sorpresa meua, era una casa antiga, reformada i posada a disposició de tot aquell que la volguera visitar.

Ens va atendre un home vestit amb camisa blava i sabates de pell, una mena de funcionari encarregat de cobrar l’entrada i de vetllar per la bona disposició de la casa-museu, al qual li vam abonar el preu en quantitat justa. La casa no tenia gaires visitants, per la qual cosa l’home semblava content de la nostra curiositat casual.

Vam passar a una sala amb vitrines plenes d’objectes antics: vaixelles, utensilis domèstics, figuretes de fang... I altres coses que no acabàvem de desxifrar. Però aleshores se’ns va atansar el funcionari i ens va fer cinc cèntims de les coses exposades. Se’l veia entusiasmat, motivat per la nostra visita, que per a ell seria com un brot verd eixint de l’arena del desert.

Ens va acompanyar per la resta de la casa, ensenyant-nos la cuina, el pati i el celler. De vegades s’avançava i desapareixia perquè nosaltres poguérem veure amb deteniment les habitacions, i en una d’aquelles, quan pujàvem per l’escala, vaig ensopegar amb un escaló i vaig estar a punt de caure. Sort que només va ser un ensurt que de seguida la meua dona va dissoldre amb les seues paraules amoroses.

—Estàs bé, solet? —em preguntà.

—Sí, bombonet, estic bé, no patisques. —Li vaig respondre jo.

Des de dalt de l’escala, el mantenidor del museu dissimulava un somriure. Segurament ens havia sentit i li feia gràcia la manera com ens adreçàvem l’un a l’altre, però tant se val, són coses que ens solen passar quan ens posem cursis.

El pis de dalt encara era més magnífic que el de baix. Costava situar-se en aquell laberint de salons gegants, menjadors amb taules i cadires de luxe, sales de pas amb quadres d’habitants d’altres temps... El guia ens anava explicant què era cada cosa, ara la sala de billar, ara el xilografiat. Però vet ací que es quedà com escoltant, esperant algun soroll provinent d’algun lloc imaginari, i ens va preguntar si ho havíem sentit.

—Ah, no deu ser res, és que diuen que ací hi ha un fantasma que toca el piano —Va dir després, acaronant el piano de cua de la sala groga.

Veient la nostra fascinació, ens començà a contar la història d’aquell fantasma, que resulta que era una nena mig esquizofrènica que va acabar morint en aquella casa. Gesticulava en excés i semblava que volia allargar el relat per captar durant més hores la nostra atenció, però de sobte vaig mirar a Clara, que feia un gest de neguit. Buscava alguna cosa, i aleshores ho vaig comprendre: en Manel no hi era. Abans que jo poguera reaccionar, ella va fer cap a la sala anterior. Quan el funcionari i jo vam arribar, ens vam trobar amb la tràgica escena. El xiquet havia trencat una de les cadires i jeia al terra plorant i agafant-se els genolls.

L’accident (narrador objectiu amb focalització externa)

Eren les onze del matí d’un dia entre setmana, i el carrer de Cavallers no acollia gaire gent. Una parella, en veure la majestuosa porta de fusta, parà el passeig i es quedà al bell mig de la via, plantada. Ell, càmera de fotos al coll. Ella, bandolera groga a l’esquena. El fill de poca edat, que havia passat desapercebut en aquells segons de contemplació, començà a caminar amb les seues cametes fràgils cap a l’indret que s’amagava darrere la gran portalada.

La mare féu un gest precipitat quan va veure que el xiquet se li escapava. El cridà pel nom, però veient el poc cas que li feia, el va seguir. El pare continuà mirant la porta durant uns segons, abstret. Girà el cap de banda a banda i, mirant cap a la porta, hi entrà.

Dins, els esperava un home vestit amb una camisa clara i mocassins de pell. Darrere d’una tauleta com de despatx feia anar el ratolí de l’ordinador, amb la vista fixada en la pantalla. Però de seguida alçà els ulls i veié com la mare agafava el fill als braços i el pare es quedava contemplant el vestíbul, amb els ulls oberts.

—Què és açò? —Va preguntar la dona.

—Hola, benvinguts! Aquesta és la casa Castellarnau. Podeu entrar-hi i veure-la, està oberta al públic.

La parella compartí unes paraules en veu baixeta i al final es van apropar al mostrador, que tenia en un dels racons una pila de fullets informatius del centre. El mantenidor, l’home que els havia atés, els va cobrar l’entrada sense necessitat de tornar-los el canvi. Amb un senyal dactílic els va fer passar a una sala plena de vitrines amb tot d’objectes exposats, no sense explicar-los abans la història de la casa per damunt.

Quan miraven una de les últimes vitrines de la sala, el mantenidor se’ls va apropar i va començar a contar-los els ets i uts dels objectes exposats.

Voltat el pis de baix, pujaren al de dalt. Pel camí, l’home ensopegà amb un graó, però sort que no es va fer res i que tenia la dona al costat, que li va dedicar unes paraules tendres. El xiquet, mentrestant, anava mirant els quadres, les xemeneies i les làmpades d’aranya que penjaven del sostre. Quan arribaren a la sala on hi havia un piano de cua llarga, negre i amb una partitura posada al faristol, el mantenidor va fer com si sentís un soroll.

—Ah, perdoneu, és que es diu que de vegades es pot sentir com el fantasma toca el piano...

—Quin fantasma? —Li preguntà el pare, col·locant-se les ulleres.

El mantenidor féu un gest de satisfacció en sentir la pregunta, i començà a relatar la història del fantasma de la casa Castellarnau, filant cada seqüència del relat, que ressonava per tota l’habitació de parets grogues. Però la llegenda quedà inacabada, perquè la mare pegà un crit ofegat, mirà cap a tots els racons de la sala i se n’anà a la contigua.

Allà es trobava el xiquet, plorant i agafant-se els genolls, envoltat per dues potes de cadira esbocinades.

L’accident (començat pel final)

Catacrac! Les potes del davant de la cadira fetes estelles i la criatura plorant a llàgrima viva. S’agafa amb les dues mans el genoll, i la mare l’alça de seguida i li pregunta si està bé. Llavors arriben el pare i el mantenidor, aquest posant-se les mans al cap en veure l’escena.

—Mare de Déu de la creu! —exclama, intentant posar dreta la cadira, però les potes s’han desballestat per la part del mig i l’han deixada en una posició de reverència asimètrica.

—Ho sent molt, quina vergonya, de veritat, no sé què podem fer per remeiar-ho, ho sent, no hauria d’haver deixat el xiquet sol... —La mare amolla una processó de disculpes infinites.

Mentre ho fa, es va posant cada vegada més vermella, i el pare no sap què fer amb les mans. El del museu, tossut, segueix entestat a col·locar les potes al lloc, sord a les justificacions i precs de l’altra. Però de seguida apareix el guarda de seguretat i es queda mirant l’escena: la mare agenollada amb el nen a la falda, el pare gratant-se frenèticament la galta dreta i l’altre intentant recompondre la cadira estenallada.

—Què ha passat aquí? —En veure la cadira comença a soltar renecs irrepetibles i a fer gestos incontrolats amb els braços.

El pare es queda paralitzat, pensant en la successió dels fets.

—Veníem de veure la catedral, ens hem quedat mirant una portalada de fusta i el xiquet se’ns ha escapat cap a dins, i clar, hem hagut d’anar-li al darrere. Resulta que això era un museu, una mena de casa antiga oberta al públic. —Conta el pare, amb presses— Hem pagat l’entrada amb la quantitat justa i el mantenidor, aquest home d’ací, ens ha explicat un poc d’història de la casa i ens ha fet passar a una sala amb vitrines. Quan anàvem per la quarta vitrina, l’home ha tornat a aparéixer i ens ha contat coses interessants dels objectes exposats...

—Sí, sí, això és interessant, però concrete, per favor.

—No sé en quin moment el meu fill s’ha tornat carabassa. S’estava portant bé, no havia fet de les seues ni tan sols en la catedral. Mire’l ara, està en braços de sa mare, encara li cauen llàgrimes...

Amb un pacifisme digne d’una estàtua grega, el mantenidor s’asseu a la cadira del costat, bessona de la rebentada. Pensa en l’error que ha comés. Intervé:

—Culpa meua. Culpa meua. Si el xiquet s’ha pujat a la cadira, ha estat perquè jo m’he inventat una mica la llegenda del fantasma de la casa Castellarnau...

—Vinga, home! I què hi té a veure això, ara? Si el xiquet és un malcriat tu no tens la culpa! —respon ràpidament el guàrdia, sorprés de l’actitud del seu company.

El mantenidor s’explica, intentant ser coherent: en el zenit de la narració, sense pensar en les conseqüències, els ha dit que el fantasma de la casa tenia una mania particular: la de pujar a les cadires quan li agafaven atacs d’esquizofrènia.

Els pares hauran d’abonar la meitat dels desperfectes com a cirereta de l’esplèndid dia que els ha sortit.

L’accident (in medias res)

—Estàs bé, solet?— preguntà la turista al seu home quan va veure que havia ensopegat amb el graó de l’escala.

—Sí, bombonet, estic bé, no patisques.

El mantenidor del museu els esperava recolzat a una columna, pegant-li voltes als mots afectius que acabaven de fer servir. Sense voler, se li escapà un somriure mal dissimulat. La situació li donà un nou motiu per a seguir amb la visita. Li semblava una família molt afectuosa, i el nen s’estava portant d’allò més bé.

Decidí desenfundar la seua arma més simpàtica: la llegenda del fantasma de la casa Castellarnau. Una llegenda fàcil de contar i agraïda de sentir sobre una xiqueta morta prematurament, l’esperit de la casa. Qui ho haguera dit una hora abans? Havia vist un ésser diminut entrant a la casa a tota velocitat, i darrere, els pares, ofegats. S’havia vist forçat a tancar la partida al solitari de l’ordinador —partida quasi guanyada, per cert— per a atendre uns turistes perduts de temporada baixa. Li havien pagat en efectiu, i la quantitat justa, cosa que diu molt de les persones.

Després de rumiar-s’ho uns minuts, havia acudit a on es trobaven per a explicar-los les quatre pinzellades de sempre, a veure com responien. L’home li havia caigut bé, tan atent i respectuós a la informació nova, i el fill no donava massa quefer. La dona, en canvi, li havia donat la impressió de sobreprotegir el fill i de tractar-lo com si no s’assabentara de res.

Feia uns mesos que no contava la llegenda, i aquesta ocasió era immillorable: una família civilitzada i de bona orella, i ningú més en el museu.

—Heu sentit això? —preguntà, esperant la negació evident— Ah, no, no és res, és que diuen que just en aquesta sala habita un fantasma, i...

Captada l’atenció, va començar a narrar els fets que motivaren la mort de la infanta, afegint-hi detalls de collita pròpia, gesticulant amb les mans si era necessari, canviant el to de veu en els passatges més tristos i reservant-se els millors recursos per al final.

De sobte, quan el mantenidor ja estava a punt de dir que de vegades es pot sentir algú que toca el piano, la dona girà el cap, arrufant les celles. El fill, ansiós d’utilitzar unes cames que ja no només servien per a gatejar, no hi era. La mare, d’esma, fugí corrents cap a la sala contigua i trobà el seu fill, enfilat a una cadira modernista i destrossant-la a cada bot que pegava.

L’accident (lineal)

Aquell dia hi havia poca gent travessant el carrer de Cavallers. Persones amb destinació fixa en la major part, a excepció d’una parella d’uns quaranta anys —l’home amb una càmera de fotos i la dona amb una bandolera groga— que es quedà mirant la porta immensa de fusta. El xiquet, que caminava de manera independent i sense carret, s’avançà a la indecisió dels pares i hi entrà, sense contemplacions. El matrimoni, una vegada dins, descobrí que allò era una mena de casa antiga oberta al públic. I per què no entrar-hi?

Darrere d’una taula, a mà dreta, els esperava un home ben vestit: el mantenidor de la casa. Ell s’encarregava de cobrar l’entrada i, si li havia sortit un bon dia, potser explicava als turistes alguna anècdota o especificitat que no sortia a les guies. Un dia fins i tot va recórrer tota la casa, deixant de banda la seua funció de cobrar bitllets, amb un grup de turistes de motxilla que li havien caigut bé. Ara, però, era temporada baixa i estava més aviat avorrit. Així que va veure els pares darrere de l’infant va posar el seu millor somriure i els va cobrar la entrada.

—Podeu començar per aquí. —Deia, assenyalant-los una arcada que donava a una nova sala plena de vitrines.

La família, aleshores, va anar cap allà i començà la inspecció d’objectes i mobles d’indubtable qualitat i bona conservació. De tant en tant, la mare renyia el nen si s’allunyava massa o tocava el que no s’havia de tocar.

—No toques res, que si no... No podrem vindre més, eh, Pau? —Deia la mare amb veu de vellut.

El mantenidor, atés que era un dia avorrit, d’aquells que vols que acaben, s’acostà a la família i començà a donar detalls sobre les coses que miraven:

—Això són daus, no us penseu que els daus són un invent de fa quatre dies, des d’època dels romans que ja es gastaven... I això altre són agulles per a cosir.

El marit assentia interessat, fent com si ja li sonara, mentre la dona li ho traduïa com podia al fill amb paraules tendres i entenedores. Ara passaven a veure la cuina, reformada i amb alguns estris decoratius, i el pati, que donava al celler i al pis de dalt.

Mentre pujaven per l’escala, el pare ensopegà amb un graó, sense arribar a fer-se mal. La dona es preocupà exageradament i el mantenidor els esperava al pis de dalt, amb un mig somriure als llavis. Noves sales s’obrien davant dels ulls de tots quatre: un saló lluminós, dormitoris dobles d’indubtable luxe mobiliari i, fins i tot, una sala amb billar i una altra amb un piano.

Just en el moment en què el mantenidor començava a arribar al final de la història del fantasma infantil, la dona féu una associació d’idees i trobà a faltar el seu fill: interrompent el moment més àlgid de la narració, corregué cap a la sala adjacent i trobà el xiquet, qui, empés per un deliri incontrolable, estava pujat a sobre d’una cadira majestuosa de color morat i començà a saltar-hi al damunt.

—Mira, mama! —cridava—, sóc el fantasma de la casa Castellarnau!

Retrat literari de Gabriel Guasch

Si un dia m’hagués trobat en Gabriel Guasch pel carrer, l’hauria confós, sens dubte, amb un passejant qualsevol. Hauria pensat en un jubilat d’aquells que s’alcen ben matí per a passejar, prendre la fresca i passar el temps. L’hauria associat al mal geni, a l’avorriment i a la monotonia. Hauria estat, sens dubte, una equivocació rotunda.

Unes ulleres de pasta negra destaquen sobre la seua cara. Els ulls, per l’alta graduació de les lents, es veuen grans i profunds, però sempre semioberts, cosa que dificulta l’adscripció de l’iris a una tonalitat definida en l’escala de marrons. Quan llig, s’abaixa les ulleres i s’apropa el llibre a dos centímetres dels ulls, símptoma de vista cansada. El cap és d’una forma excepcionalment redona, i està coronat per un cabell poc dens, d’un color blanc pulcre i curosament pentinat. Els pèls són fins i suaus com el llom d’un gat ben cuidat, i un poc més avall hi ha unes orelles de pàmpol generós (signe d’edat avançada) i un lòbul tou i en suspens que, ho he de dir, pagaria per tenir l’oportunitat de pessigar. M’atreviria a dir que sembla un dibuix animat extret d’una pel·lícula de Pixar, pel nas ample i de forats profunds, per les dents d’una irregularitat i separació simpàtiques que s’entreveuen al somriure o parlar.

Quan parla, s’evidencia la gran reflexió vital a què s’ha vist sotmés al llarg de vuitanta anys. Parla, calla, reflexiona, tartamudeja una mica i segueix per sortir-se’n amb una tranquil·litat interior que arriba a pacificar els oradors més vivaços amb qui puga conversar. Mentre mira un punt fix, arreplega la substància de l’aire amb la punta de la llengua i s’acarona el bigoti inexistent amb tres dits. És el ritual quan el judici se li resisteix, però el soluciona amb la introspecció i el bagatge de l’experiència. De colp i volta s’exalta, gaudeix del que diu i fa anar les mans d’una banda a una altra i de dalt cap a baix, unes mans gegants que mou aleatòriament, espasmòdicament, com si fos un goril·la albí, un floquet de neu savi i pacífic molestat permanentment per unes mosques imaginàries. I vull ser clar que quan el pose en relació amb un goril·la no és perquè siga incapaç de sostenir una conversa civilitzada, ni perquè siga impulsiu i irreflexiu, ans al contrari. És un goril·la gestual, quan mou el cap i les mans en el·lipse improvisada. A l’abandonar la kinèsia simiesca, entrellaça les mans en un acte de serenitat absoluta, i deixa anar una veu de sonoritat més aviat apagada, però contundent en les afirmacions. Em pregunte si aquest home pensarà en vers, perquè almenys quan parla no se li nota. Això sí, el seu diccionari cerebral deu tenir molts volums, per la manera precisa que té d’usar les paraules. De jove ja devia tenir la berrugueta a la part esquerra del mentó ample i arrodonit.

És un home vell, això és un fet. Es pot copsar en els trets físics de grandària considerable, com les mans, el nas o les orelles, i en la roba que porta: pantalons de colors grisos, sense cenyiments innecessaris, jerseis suaus i còmodes per a una persona que sap estar còmoda amb la vida, conviure amb ella, i desgranar-ne les particularitats constantment. Escriure poesia és el seu passatemps preferit, és la seua manera d’abocar els pensaments que l’inquieten i l’apassionen alhora, i si anéssem a sa casa, en un calaix recòndit trobaríem fulls i fulls infinits tacats de tinta, llegits i rellegits, plens d’esmenes i comentaris.

No és molt alt ni molt baix, ni destaca per un físic especialment corpulent o esllanguit, però el que el fa particular és, definitivament, la seua manera de caminar. Puc fer-me una imatge del poeta passejant pels carrers de Valls, la seua ciutat natal, abocant el pes del cos a la dreta quan fa un pas amb el peu dret, i abocant-lo a l’altra banda al següent pas. I així successivament; quan camina es converteix en un saltamartí de joguet fins que arriba a casa i s’asseu en un sofà a divagar sobre el que l’envolta. Es podria comparar amb un pingüí de cames cap avall, un pingüí savi amb el coll de la camisa que se li aboca per sota del jersei de llana.

El poeta, però, s’imposa sobre tots els símils animals que puga despertar en nosaltres. Una reflexió constant sobre el pas del temps i la vida quotidiana es respira en els seus poemes.