Escena teatral

És la nit de Sant Joan, ja són gairebé les dues de la nit. Després d’un intens torn de treball, els cuiners i els cambrers ja han marxat per tal d’aprofitar el que queda de la nit més curta de l’any. L’Andreu, el cap dels cuiners, s’ha hagut de quedar a la cuina, acabant de polir els fogons. La Mar, que ja fa una estona que hauria d’haver plegat, està ordenant les estovalles. Són els únics que es troben al Restaurant Can Forcadell.

(De sobte, la Mar, que sap que l’Andreu encara està a la cuina, hi entra amb l’excusa d’agafar un got d’aigua.)

MAR: (Aparentant estar sorpresa) Ei, Andreu, no sabia que encara estaves aquí... Quina grata sorpresa!

ANDREU: Doncs mira... aquí acabant de rentar els fogons, Mar (sorprès, sense desviar la vista dels fogons), i tu, què fas aquí?

MAR: Res... estava acabant de preparar les taules per demà... Avui ha estat un dia intens, oi?

ANDREU: I tant! Avui aquests fogons han funcionat com mai. I a tu, et fa falta alguna cosa? No sortiràs una estona aquesta nit màgica?

MAR: (Apart) El que em falta ets tu... Si pogués passar aquesta nit al teu costat, ja saltaríem, ja, la foguera de Sant Joan... (A l’Andreu:) Doncs sí, voldria un gotet d’aigua ben fresca... Fa tanta calor!

(L’Andreu es dirigeix cap a la nevera per agafar l’aigua. Quan es gira per servir-la, s’adona que la Mar porta la camisa desbotonada.)

ANDREU: Té Mar, aquí tens (quan li dóna el got, ensopega i tota l’aigua fa cap al pit de la Mar). Ostres, perdona, Mar, perdona!

MAR: Ai, no passa res, així em refresques... Et fa res que em tregui la camisa? Em crema la pell...

ANDREU: (Nerviós, amb veu tremolosa) Fes, fes, tranquil·la, estem en família! (L’Andreu es gira d’esquena a ella i dissimuladament la va mirant.)

Just quan l’Andreu clava els ulls als pits de la Mar, se sent un cop violent que prové de la porta de la cuina. El senyor Amadeu, que estava al despatx passant comptes, interromp l’escena.

ANDREU: Iaio Amadeu, què hi fas, aquí? Hauries d’estar dormint! Tu has vist l’hora que és?

AMADEU: (Respon molest i enfadat) Deixa’t estar de romanços! A tu no t’ha d’importar què faci jo aquí, és el meu Restaurant i faré el que em doni la gana! El que pregunto jo és què redimonis fas tu aquí amb ella? 

MAR: (Sorpresa) No, mira, és que estàvem...

AMADEU: Calla, fulana! No cal que m’ho expliquis (amb un to sever), que ja ho veig!

ANDREU: (Parlant amb seguretat) No la insultis, que ella no té cap culpa... És que li ha caigut un got d’aigua al damunt.

AMADEU: (Amb to burleta) No et podries haver inventat res millor? Si n’ets, de ximple!... Igualet que ton pare!

ANDREU: (Encès d’ira) Sempre jutjant-me! I encara haurà de pagar el pastís qui menys n’ha menjat, eh, avi?! Sí, sí, no facis aquesta cara, ja saps de què parlo... Creus que estem junts? Que estàvem a punt de fotre un clau? Doncs sí, mira, tot anava encaminat, i ho has hagut d’interrompre!

MAR: I què més vol interrompre, senyor Amadeu? Digui, perquè sembla que no només vol interrompre aquest moment, no? I si això anés a més, què passaria?

AMADEU: El meu nét està casat, i no volem escàndols de braguetes corrent pel meu Restaurant! 

MAR: Segur que és això perquè pateix, senyor Amadeu? Si sempre ha odiat la dona del seu nét... no em vingui amb punyetes de les seves! Parlem clar... que potser tem que el seu nét i jo fem que el restaurant sigui el millor de la comarca? Sense la Mercè, que al cel sigui, no hagués anat enlloc, vostè... com li agradava aparentar!

AMADEU: Ara també t’odio a tu! (Ignora la presència de la Mar i es dirigeix directament a l’Andreu:) Mira, Andreu, doncs ara parlarem clar! No m’agrada per a tu. De veritat penses que t’estima? Creus que una dona com ella, ambiciosa i distingida es fixaria en un trist pelapatates que es conforma a menjar, beure i dormir bé, i ans així, si una nit dorm bé, li’n valen sis d’insomni? T’ho dic pel teu bé perquè encara que no t’ho creguis, ton iaio t’estima... I com que mai has sabut decidir per tu mateix, t’ho posaré fàcil. Espero que entenguis a la primera com van els tirs. Sé que no podràs viure amb aquest remordiment i li explicaràs tot a la teva dona. Però hauràs de menjar-te l’amargor de la consciència, perquè, si la deixes, et quedes sense la Mar, que l’acomiadaré, i també sense el restaurant... saps que hi ha un rus què el vol comprar?... Ho veus, fill, com et vull el bé... si fins i tot et deixo que li facis visites nocturnes quan no tinguis prou amb el teu bombonet...

ANDREU: Què? Vols que l’acomiadi? I què passaria si no l’acomiadés i li expliqués tot al meu bombonet? Eh! Saps què faria el rus del restaurant?

AMADEU: Doncs sí, se’l vendria, especularia, però abans prefereixo això que no que el porti aquesta mala pècora que ha vingut de fora i de casa ens traurà!

MAR: (Amb els nervis a la gola) Andreu... no seràs capaç, oi? Pensa en nosaltres, faríem tan bon negoci... Ton iaio estaria al cel i s’engelosiria en veure els nostres èxits. Ell sempre t’ha tractat com una titella, fins i tot quan mori respondràs als seus afanys...

AMADEU: I tant que respondrà! Saps? Tants anys que portes treballant per a mi i encara no has après que jo sóc la mà que mou tots els fils? (Dirigint-se a l’Andreu)Fillet, encara que no ho vulguis, encara que et creguis lliure, dus estampat a la pell el gen Forcadell. Saps, la teva vida es formarà a base de mentides i hauràs de callar, hauràs de callar molt bé. Perquè això és ser un Forcadell: portar una vida mísera i intentar aparentar ser un triomfador. Jo he complert les dues premisses. No sé si tu faràs el mateix. Que tingues sort, reiet.

(El senyor Amadeu, cansat, se’n va. L'Andreu es queda una estona pensant i també marxa. La Mar, lentament, agafa la camisa que ja s’ha assecat i se la posa.)

Podeu escoltar l’àudio ací: https://www.dropbox.com/s/kmlmssfwp0g2c5k/%C3%A0udio%20teatre.mp3

Monòleg de l’Andreu

 

(L’escena es desenvolupa a la cuina del restaurant, on es troba l’Andreu. Està tallant verdures sobre un banc que mira cap al públic. A l’esquena hi ha paelles i utensilis que pengen, un extractor, armaris i una pica.)

Andreu (mentre talla l’encisam): la lara lara... (taral·lareja alguna cosa no identificable), ara tallem la carlota i ho mesclem tot així... Les coses mesclades fan millor gust, sí senyor. Tot ben mesclat i amb el punt just d’espècies. Tot en perfecta harmonia i sense discussions. Mira-les... (agafant una carlota i alçant-la per mirar-se-la millor) Són tan felices, elles! Per què no sóc una verdura? (pensa) Potser perquè el destí volia que jo jugués un paper en aquest merder... Jo només vull treballar, passar-me el dia cuinant i... Arribar a casa i veure la tele amb el meu bombonet, no demane més! (es gira un segon per rentar les verdures a la pica i mentre ho fa sospira sorollosament. Torna on estava) Què passaria si la carlota, de sobte, em digués que no vol ser cuinada? O tallada? (agafa la carlota amb una mà i una fulla d’encisam amb l’altra) “No em talles, per favor!” (movent la carlota com si parlés ella, posant una veu aguda) “talla-la, s’ho mereix, és pel bé de tothom” (ara fa com si parlés l’encisam). “Però si jo l’única cosa que sé fer és tallar, com vols que no la talle?” (ara és el ganivet qui ha pres la paraula) Clar que la tallaré, què et penses? Clar que seguiré en el bar, m’importa una merda que l’avi es jubile... Jo l’única cosa que vull és cuinar! I si volen barallar-se, que es barallen! No... (s’ho pensa millor) Que no es barallen, ens posarem d’acord i portarem el bar entre els tres germans... Mmm... Difícil. El Cristian no sap fer res... Clemència encara podria portar l’economia, però jo només sé cuinar. (es rasca el cap i es queda en silenci un instant) Si ho mires bé, també comptaríem amb l’Èlia i la Mar... Però hi ha això de l’empresari rus... No, vendre’s el restaurant ni pensar-ho! Però què s’ha cregut? Que pot vindre ací amb quatre bitllets i enganyar a una pobra família? No, no, no... En qualsevol cas, potser tens raó tu, bombonet meu, i m’ho hauria de quedar tot jo... No és mala idea.

(Torna a taral·larejar la mateixa cançó d’abans mentre prepara l’amanida, es queda en silenci i fa una cara seriosa) Però... És que tu, Cinteta, bombonet de la meua vida, no entens que jo no sabria portar el bar? Que jo només vull cuinar i estar tranquil!

(surt de l’escena amb la plata d’amanida a la mà)

Àudio:

https://dl.dropboxusercontent.com/u/45731191/Mon%C3%B2leg%20Andreu.mp3

Tast de haikús

El haikú és una forma poètica japonesa que tradicionalment ha descrit aspectes i fenòmens relacionats amb la naturalesa. Tanmateix, contemporàniament ha hagut una ampliació temàtica i una internacionalització d’aquesta estructura poètia. Com que el català té un sistema sil·làbic diferent al japonés, a l’hora d’adaptar la mètrica s’ha d’optar per una convenció o per l’opció més utilitzada. Ací farem servir el 4-6-4.

El xiquet juga

amb un camió de fusta.

El pare mira.

 

Menjava pa.

L’insecte s’alegrava

de les engrunes.

 

Aboca el sucre

i remena bé el líquid.

Quina mandra!

 

Pense i aprete

les idees i tecles.

Un haikú viu.

Fragment d’una auca: coses que passen

 

Quan arribe el mes de juny

em tocarà anar-me’n lluny.

Però tot quedarà prop,

ben segur dins del record.

 

Si vols pujar per l’escala

i ningú t’ho assenyala,

segur que en girar cantó

amb algú et pegues un colp.

 

Les aules del tercer pis

són d’aire tan malaltís

que en hivern passes calor

i en estiu molta pudor.

Però a pesar dels defectes

he agafat un bon afecte,

i si m’hi hagués de quedar,

poc ho hauria de pensar.

Romanç de la recepta

Fa temps que l’arrosseguem

amb total accentuació;

des del principi dels temps

esta eterna discussió.

 

La paella és la senyora

i el paeller el vassall,

perquè quan arriba l’hora

tothom entra en el ball.

 

Uns em diuen que de peix,

altres que li fiquen carn,

no són pocs els que el seu deix

no volen modificar.

 

És de gust particular

posar marisc a tal plat,

i encara serà més rar

si amb la carn és tot mesclat.

 

Si li posares pebrera

verda, roja i elegant,

te la tiraven per terra

d’una manera arrogant.

 

Si li afegeixes cigrons,

tal vegada algun purista

et dirà que té collons

i t’esborra de la llista.

 

No vos fieu de la vista,

que és arròs ben empastrat

el que posen al turista

quan es troba acalorat.

 

Però no vos diré jo

quina és la més ben feta,

i si un dia em convidaren

no faria la punyeta.

 

Perquè en la diversitat

hi radica l’abundor,

i si ho vols unificat

més val que li poses cor.

Xiquets morint mentrestant

Havia començat lentament, tal com li havia explicat el seu mentor, fent pauses entre tros i tros, bevent l’aigua justa i necessària per a aclarir-se la gola. Després del descans de cinc minuts, ja va agafar la seguida i es sumí en una mena d’absència física i mental que el permetia fer-se amb cada part, oblidant-se del que l’envoltava: públic de totes les edats i condicions, el jurat i la família.

En el moment en què s’engolia l’última peça, algú cridà des d’una taula: “No pot més, no pot més!”, i l‘ambient de tensió va finalitzar. El seu contrincant, amb la cara vermella i les faccions relaxades, es mirava tristament el plat, on només restava una hamburguesa.

Els membres del jurat firmaren l’acta, la família el felicità i entre tots l’ajudaren a alçar-se de la cadira.

L’accident (narrador omniscient amb focalització zero)

Era un dia entre setmana i hi havia poca gent travessant el carrer de Cavallers. Persones amb destinació fixa en la major part, a excepció d’una parella d’una trentena d’anys —l’home amb una càmera de fotos i la dona amb una bandolera groga— que es quedà mirant la porta immensa de fusta.

El xiquet, que caminava de manera independent i sense carret, s’avançà a la indecisió dels pares i hi entrà, sense cap contemplació. El matrimoni, una vegada dins, descobrí que allò era una mena de casa antiga oberta al públic. Encara que entrar-hi els suposaria la desgràcia, ells encara no ho sabien, i així van fer.

A dins els esperava un home que es distreia jugant al solitari de l’ordinador. Aixecà els ulls i veié l’estampa: la mare que agafava el xiquet a braços i el pare que contemplava bocabadat el vestíbul. No era un mal presagi, ans al contrari. Gent desubicada que es troba per casualitat la casa Castellarnau sempre és bona gent.

Els cobrà l’entrada sense necessitar de tornar-los canvi i pensà que això era un nou signe positiu, que aquella família tenia bons costums. Assenyalà l’espai per on començar i la parella, acompanyada pel xiquet, començà a observar l’interior de les vitrines, fent comentaris aïllats sobre el que anaven descobrint.

La casa Castellarnau estava completament buida aquell dia, i per aquesta raó el mantenidor va decidir acostar-se als visitants i explicar-los les particularitats dels utensilis exposats.

—Això són daus, això és una agulla per a cosir tela o cuir... —Ho recitava de memòria, de tants anys com portava treballant allí.

El pare s’encuriosia per cada objecte i mostrava un interés elevat per les explicacions del mantenidor, tot i que li semblava que s’estava allargant massa i que, potser, farien tard per a dinar si seguia així.

La cosa s’alleugerí en arribar al final de la sala. El mantenidor els va deixar veure al seu aire la cuina, el celler i el pati, i els va esperar al pis de dalt. Tampoc volia fer-se pesat.

La família pujava per l’escala i el pare, en un descuit , ensopegà amb un dels esgraons. Per fortuna, no li va arribar a tocar el cap amb l’escala i no se’l va obrir, ni ho va tacar tot de sang. A més, hi havia la dona, que li va espolsar unes parauletes amatòries per desfer-li l’ensurt.

El pis de dalt era una altra cosa. Sales i més sales, ornades amb quadres i làmpades immenses de vidre. Taules modernistes, cadires victorianes i llars de foc majestuoses. Els tres membres de la família miraven al seu voltant meravellats, captant els detalls que els semblaven més atractius.

En arribar a una sala que contenia un piano de cua, negre i polit com si fóra nou, el mantenidor es va convertir en narrador. Volia impressionar-los amb la llegenda del fantasma de la casa, i per a això es va valer d’un bon feix de recursos retòrics i estilístics, de la gesticulació de les mans i de la modulació de la veu en els passatges més delicats.

En algun moment de la narració, el xiquet se’n va anar dissimuladament, aprofitant la concentració dels pares en el relat. Va arribar a una sala més petita que les altres, però igual d’acollidora. Hi havia unes cadires d’un color morat preciós, i, després d’escollir-ne una, s’hi va enfilar. Es posà a saltar per trencar la monotonia d’aquella visita, i llavors va aparéixer la mare, que el mirava amb els ulls oberts.

—Mira, mama! —exclamà el nen— Sóc el fantasma de la casa Castellarnau!

L’accident (narrador protagonista amb focalització interna)

Aquell dia vam anar a Tarragona a passar el dia. La Clara ho portava planejant des de feia temps i vam aprofitar les vacances de setmana santa per a anar-hi. Després de passejar per la part alta, veure la catedral, el fòrum, la torre del pretori i el circ romà, vam acabar passant pel carrer de Cavallers, cansats. Recorde que ens vam quedar mirant la porta de la casa Castellarnau, encisats, sense saber encara què hi trobaríem. Manel, el nostre xiquet de cinc anys, va fer una correguda i s’hi va endinsar.

Després d’un moment de confusió en què Clara el va perseguir, la resignació es va apoderar del meu esperit. No trobant alternativa, vaig haver d’entrar a la casa darrere d’ells. Allò, per a sorpresa meua, era una casa antiga, reformada i posada a disposició de tot aquell que la volguera visitar.

Ens va atendre un home vestit amb camisa blava i sabates de pell, una mena de funcionari encarregat de cobrar l’entrada i de vetllar per la bona disposició de la casa-museu, al qual li vam abonar el preu en quantitat justa. La casa no tenia gaires visitants, per la qual cosa l’home semblava content de la nostra curiositat casual.

Vam passar a una sala amb vitrines plenes d’objectes antics: vaixelles, utensilis domèstics, figuretes de fang... I altres coses que no acabàvem de desxifrar. Però aleshores se’ns va atansar el funcionari i ens va fer cinc cèntims de les coses exposades. Se’l veia entusiasmat, motivat per la nostra visita, que per a ell seria com un brot verd eixint de l’arena del desert.

Ens va acompanyar per la resta de la casa, ensenyant-nos la cuina, el pati i el celler. De vegades s’avançava i desapareixia perquè nosaltres poguérem veure amb deteniment les habitacions, i en una d’aquelles, quan pujàvem per l’escala, vaig ensopegar amb un escaló i vaig estar a punt de caure. Sort que només va ser un ensurt que de seguida la meua dona va dissoldre amb les seues paraules amoroses.

—Estàs bé, solet? —em preguntà.

—Sí, bombonet, estic bé, no patisques. —Li vaig respondre jo.

Des de dalt de l’escala, el mantenidor del museu dissimulava un somriure. Segurament ens havia sentit i li feia gràcia la manera com ens adreçàvem l’un a l’altre, però tant se val, són coses que ens solen passar quan ens posem cursis.

El pis de dalt encara era més magnífic que el de baix. Costava situar-se en aquell laberint de salons gegants, menjadors amb taules i cadires de luxe, sales de pas amb quadres d’habitants d’altres temps... El guia ens anava explicant què era cada cosa, ara la sala de billar, ara el xilografiat. Però vet ací que es quedà com escoltant, esperant algun soroll provinent d’algun lloc imaginari, i ens va preguntar si ho havíem sentit.

—Ah, no deu ser res, és que diuen que ací hi ha un fantasma que toca el piano —Va dir després, acaronant el piano de cua de la sala groga.

Veient la nostra fascinació, ens començà a contar la història d’aquell fantasma, que resulta que era una nena mig esquizofrènica que va acabar morint en aquella casa. Gesticulava en excés i semblava que volia allargar el relat per captar durant més hores la nostra atenció, però de sobte vaig mirar a Clara, que feia un gest de neguit. Buscava alguna cosa, i aleshores ho vaig comprendre: en Manel no hi era. Abans que jo poguera reaccionar, ella va fer cap a la sala anterior. Quan el funcionari i jo vam arribar, ens vam trobar amb la tràgica escena. El xiquet havia trencat una de les cadires i jeia al terra plorant i agafant-se els genolls.

L’accident (narrador objectiu amb focalització externa)

Eren les onze del matí d’un dia entre setmana, i el carrer de Cavallers no acollia gaire gent. Una parella, en veure la majestuosa porta de fusta, parà el passeig i es quedà al bell mig de la via, plantada. Ell, càmera de fotos al coll. Ella, bandolera groga a l’esquena. El fill de poca edat, que havia passat desapercebut en aquells segons de contemplació, començà a caminar amb les seues cametes fràgils cap a l’indret que s’amagava darrere la gran portalada.

La mare féu un gest precipitat quan va veure que el xiquet se li escapava. El cridà pel nom, però veient el poc cas que li feia, el va seguir. El pare continuà mirant la porta durant uns segons, abstret. Girà el cap de banda a banda i, mirant cap a la porta, hi entrà.

Dins, els esperava un home vestit amb una camisa clara i mocassins de pell. Darrere d’una tauleta com de despatx feia anar el ratolí de l’ordinador, amb la vista fixada en la pantalla. Però de seguida alçà els ulls i veié com la mare agafava el fill als braços i el pare es quedava contemplant el vestíbul, amb els ulls oberts.

—Què és açò? —Va preguntar la dona.

—Hola, benvinguts! Aquesta és la casa Castellarnau. Podeu entrar-hi i veure-la, està oberta al públic.

La parella compartí unes paraules en veu baixeta i al final es van apropar al mostrador, que tenia en un dels racons una pila de fullets informatius del centre. El mantenidor, l’home que els havia atés, els va cobrar l’entrada sense necessitat de tornar-los el canvi. Amb un senyal dactílic els va fer passar a una sala plena de vitrines amb tot d’objectes exposats, no sense explicar-los abans la història de la casa per damunt.

Quan miraven una de les últimes vitrines de la sala, el mantenidor se’ls va apropar i va començar a contar-los els ets i uts dels objectes exposats.

Voltat el pis de baix, pujaren al de dalt. Pel camí, l’home ensopegà amb un graó, però sort que no es va fer res i que tenia la dona al costat, que li va dedicar unes paraules tendres. El xiquet, mentrestant, anava mirant els quadres, les xemeneies i les làmpades d’aranya que penjaven del sostre. Quan arribaren a la sala on hi havia un piano de cua llarga, negre i amb una partitura posada al faristol, el mantenidor va fer com si sentís un soroll.

—Ah, perdoneu, és que es diu que de vegades es pot sentir com el fantasma toca el piano...

—Quin fantasma? —Li preguntà el pare, col·locant-se les ulleres.

El mantenidor féu un gest de satisfacció en sentir la pregunta, i començà a relatar la història del fantasma de la casa Castellarnau, filant cada seqüència del relat, que ressonava per tota l’habitació de parets grogues. Però la llegenda quedà inacabada, perquè la mare pegà un crit ofegat, mirà cap a tots els racons de la sala i se n’anà a la contigua.

Allà es trobava el xiquet, plorant i agafant-se els genolls, envoltat per dues potes de cadira esbocinades.

L’accident (començat pel final)

Catacrac! Les potes del davant de la cadira fetes estelles i la criatura plorant a llàgrima viva. S’agafa amb les dues mans el genoll, i la mare l’alça de seguida i li pregunta si està bé. Llavors arriben el pare i el mantenidor, aquest posant-se les mans al cap en veure l’escena.

—Mare de Déu de la creu! —exclama, intentant posar dreta la cadira, però les potes s’han desballestat per la part del mig i l’han deixada en una posició de reverència asimètrica.

—Ho sent molt, quina vergonya, de veritat, no sé què podem fer per remeiar-ho, ho sent, no hauria d’haver deixat el xiquet sol... —La mare amolla una processó de disculpes infinites.

Mentre ho fa, es va posant cada vegada més vermella, i el pare no sap què fer amb les mans. El del museu, tossut, segueix entestat a col·locar les potes al lloc, sord a les justificacions i precs de l’altra. Però de seguida apareix el guarda de seguretat i es queda mirant l’escena: la mare agenollada amb el nen a la falda, el pare gratant-se frenèticament la galta dreta i l’altre intentant recompondre la cadira estenallada.

—Què ha passat aquí? —En veure la cadira comença a soltar renecs irrepetibles i a fer gestos incontrolats amb els braços.

El pare es queda paralitzat, pensant en la successió dels fets.

—Veníem de veure la catedral, ens hem quedat mirant una portalada de fusta i el xiquet se’ns ha escapat cap a dins, i clar, hem hagut d’anar-li al darrere. Resulta que això era un museu, una mena de casa antiga oberta al públic. —Conta el pare, amb presses— Hem pagat l’entrada amb la quantitat justa i el mantenidor, aquest home d’ací, ens ha explicat un poc d’història de la casa i ens ha fet passar a una sala amb vitrines. Quan anàvem per la quarta vitrina, l’home ha tornat a aparéixer i ens ha contat coses interessants dels objectes exposats...

—Sí, sí, això és interessant, però concrete, per favor.

—No sé en quin moment el meu fill s’ha tornat carabassa. S’estava portant bé, no havia fet de les seues ni tan sols en la catedral. Mire’l ara, està en braços de sa mare, encara li cauen llàgrimes...

Amb un pacifisme digne d’una estàtua grega, el mantenidor s’asseu a la cadira del costat, bessona de la rebentada. Pensa en l’error que ha comés. Intervé:

—Culpa meua. Culpa meua. Si el xiquet s’ha pujat a la cadira, ha estat perquè jo m’he inventat una mica la llegenda del fantasma de la casa Castellarnau...

—Vinga, home! I què hi té a veure això, ara? Si el xiquet és un malcriat tu no tens la culpa! —respon ràpidament el guàrdia, sorprés de l’actitud del seu company.

El mantenidor s’explica, intentant ser coherent: en el zenit de la narració, sense pensar en les conseqüències, els ha dit que el fantasma de la casa tenia una mania particular: la de pujar a les cadires quan li agafaven atacs d’esquizofrènia.

Els pares hauran d’abonar la meitat dels desperfectes com a cirereta de l’esplèndid dia que els ha sortit.