És la nit de Sant Joan, ja són gairebé les dues de la nit. Després d’un intens torn de treball, els cuiners i els cambrers ja han marxat per tal d’aprofitar el que queda de la nit més curta de l’any. L’Andreu, el cap dels cuiners, s’ha hagut de quedar a la cuina, acabant de polir els fogons. La Mar, que ja fa una estona que hauria d’haver plegat, està ordenant les estovalles. Són els únics que es troben al Restaurant Can Forcadell.
(De sobte, la Mar, que sap que l’Andreu encara està a la cuina, hi entra amb l’excusa d’agafar un got d’aigua.)
MAR: (Aparentant estar sorpresa) Ei, Andreu, no sabia que encara estaves aquí... Quina grata sorpresa!
ANDREU: Doncs mira... aquí acabant de rentar els fogons, Mar (sorprès, sense desviar la vista dels fogons), i tu, què fas aquí?
MAR: Res... estava acabant de preparar les taules per demà... Avui ha estat un dia intens, oi?
ANDREU: I tant! Avui aquests fogons han funcionat com mai. I a tu, et fa falta alguna cosa? No sortiràs una estona aquesta nit màgica?
MAR: (Apart) El que em falta ets tu... Si pogués passar aquesta nit al teu costat, ja saltaríem, ja, la foguera de Sant Joan... (A l’Andreu:) Doncs sí, voldria un gotet d’aigua ben fresca... Fa tanta calor!
(L’Andreu es dirigeix cap a la nevera per agafar l’aigua. Quan es gira per servir-la, s’adona que la Mar porta la camisa desbotonada.)
ANDREU: Té Mar, aquí tens (quan li dóna el got, ensopega i tota l’aigua fa cap al pit de la Mar). Ostres, perdona, Mar, perdona!
MAR: Ai, no passa res, així em refresques... Et fa res que em tregui la camisa? Em crema la pell...
ANDREU: (Nerviós, amb veu tremolosa) Fes, fes, tranquil·la, estem en família! (L’Andreu es gira d’esquena a ella i dissimuladament la va mirant.)
Just quan l’Andreu clava els ulls als pits de la Mar, se sent un cop violent que prové de la porta de la cuina. El senyor Amadeu, que estava al despatx passant comptes, interromp l’escena.
ANDREU: Iaio Amadeu, què hi fas, aquí? Hauries d’estar dormint! Tu has vist l’hora que és?
AMADEU: (Respon molest i enfadat) Deixa’t estar de romanços! A tu no t’ha d’importar què faci jo aquí, és el meu Restaurant i faré el que em doni la gana! El que pregunto jo és què redimonis fas tu aquí amb ella?
MAR: (Sorpresa) No, mira, és que estàvem...
AMADEU: Calla, fulana! No cal que m’ho expliquis (amb un to sever), que ja ho veig!
ANDREU: (Parlant amb seguretat) No la insultis, que ella no té cap culpa... És que li ha caigut un got d’aigua al damunt.
AMADEU: (Amb to burleta) No et podries haver inventat res millor? Si n’ets, de ximple!... Igualet que ton pare!
ANDREU: (Encès d’ira) Sempre jutjant-me! I encara haurà de pagar el pastís qui menys n’ha menjat, eh, avi?! Sí, sí, no facis aquesta cara, ja saps de què parlo... Creus que estem junts? Que estàvem a punt de fotre un clau? Doncs sí, mira, tot anava encaminat, i ho has hagut d’interrompre!
MAR: I què més vol interrompre, senyor Amadeu? Digui, perquè sembla que no només vol interrompre aquest moment, no? I si això anés a més, què passaria?
AMADEU: El meu nét està casat, i no volem escàndols de braguetes corrent pel meu Restaurant!
MAR: Segur que és això perquè pateix, senyor Amadeu? Si sempre ha odiat la dona del seu nét... no em vingui amb punyetes de les seves! Parlem clar... que potser tem que el seu nét i jo fem que el restaurant sigui el millor de la comarca? Sense la Mercè, que al cel sigui, no hagués anat enlloc, vostè... com li agradava aparentar!
AMADEU: Ara també t’odio a tu! (Ignora la presència de la Mar i es dirigeix directament a l’Andreu:) Mira, Andreu, doncs ara parlarem clar! No m’agrada per a tu. De veritat penses que t’estima? Creus que una dona com ella, ambiciosa i distingida es fixaria en un trist pelapatates que es conforma a menjar, beure i dormir bé, i ans així, si una nit dorm bé, li’n valen sis d’insomni? T’ho dic pel teu bé perquè encara que no t’ho creguis, ton iaio t’estima... I com que mai has sabut decidir per tu mateix, t’ho posaré fàcil. Espero que entenguis a la primera com van els tirs. Sé que no podràs viure amb aquest remordiment i li explicaràs tot a la teva dona. Però hauràs de menjar-te l’amargor de la consciència, perquè, si la deixes, et quedes sense la Mar, que l’acomiadaré, i també sense el restaurant... saps que hi ha un rus què el vol comprar?... Ho veus, fill, com et vull el bé... si fins i tot et deixo que li facis visites nocturnes quan no tinguis prou amb el teu bombonet...
ANDREU: Què? Vols que l’acomiadi? I què passaria si no l’acomiadés i li expliqués tot al meu bombonet? Eh! Saps què faria el rus del restaurant?
AMADEU: Doncs sí, se’l vendria, especularia, però abans prefereixo això que no que el porti aquesta mala pècora que ha vingut de fora i de casa ens traurà!
MAR: (Amb els nervis a la gola) Andreu... no seràs capaç, oi? Pensa en nosaltres, faríem tan bon negoci... Ton iaio estaria al cel i s’engelosiria en veure els nostres èxits. Ell sempre t’ha tractat com una titella, fins i tot quan mori respondràs als seus afanys...
AMADEU: I tant que respondrà! Saps? Tants anys que portes treballant per a mi i encara no has après que jo sóc la mà que mou tots els fils? (Dirigint-se a l’Andreu)Fillet, encara que no ho vulguis, encara que et creguis lliure, dus estampat a la pell el gen Forcadell. Saps, la teva vida es formarà a base de mentides i hauràs de callar, hauràs de callar molt bé. Perquè això és ser un Forcadell: portar una vida mísera i intentar aparentar ser un triomfador. Jo he complert les dues premisses. No sé si tu faràs el mateix. Que tingues sort, reiet.
(El senyor Amadeu, cansat, se’n va. L'Andreu es queda una estona pensant i també marxa. La Mar, lentament, agafa la camisa que ja s’ha assecat i se la posa.)
Podeu escoltar l’àudio ací: https://www.dropbox.com/s/kmlmssfwp0g2c5k/%C3%A0udio%20teatre.mp3
