Havia començat lentament, tal com li havia explicat el seu mentor, fent pauses entre tros i tros, bevent l’aigua justa i necessària per a aclarir-se la gola. Després del descans de cinc minuts, ja va agafar la seguida i es sumí en una mena d’absència física i mental que el permetia fer-se amb cada part, oblidant-se del que l’envoltava: públic de totes les edats i condicions, el jurat i la família.
En el moment en què s’engolia l’última peça, algú cridà des d’una taula: “No pot més, no pot més!”, i l‘ambient de tensió va finalitzar. El seu contrincant, amb la cara vermella i les faccions relaxades, es mirava tristament el plat, on només restava una hamburguesa.
Els membres del jurat firmaren l’acta, la família el felicità i entre tots l’ajudaren a alçar-se de la cadira.
